A l’anterior treball ("El monestir") intentàvem d’explicar, en cinc capítols, el que sabem sobre l’origen, estructura i possessions de l’antic monestir de Santa Maria de Castelldefels, la primera referència històrica a aquesta ciutat, entorn del segle X.

    En els deu capítols que segueixen, intentarem d’aproximar-nos a l’evolució d’aquest monestir i de Castelldefels en general durant els segles X, XI, XII i XIII.

    En aquests segles Catalunya, com tot Europa, viu el procés de feudalització de la societat, pel qual se substitueix el sistema carolingi, hereu del baix imperi romà, per una forma nova i original de govern. Aquest procés de feudalització passa, a Castelldefels, per la "privatització" del monestir, que és lliurat a una família noble: els Ticio, possibles descendents dels Santa Oliva, castlans d’Eramprunyà.

    Al llarg d’aquest treball, doncs, parlem de la desaparició del monestir de Castelldefels, i la seva substitució per un senyoriu laic, que serà el que caracteritzarà el poble fins al final de l’Edat Mitjana. En aquests capítols s’ha intentat aportar una explicació a diversos fets relacionats amb Castelldefels que moltes vegades han estat exposats, però que mai s’han intentat de presentar amb una visió de conjunt que, potser, els pot ajudar a ser interpretats: fets tan dispars com la consagració de la parròquia de Santa Maria en una data tan tardana com l’any 1100 (cent anys després de les altres parròquies d’Eramprunyà) o la infeudació de Castelldefels a la família Tició en una data també tan reculada com el segle XII, fonamentals per entendre el passat històric de Castelldefels, potser poden ser interpretats a la llum dels tira i afluixa entre el monestir de Sant Cugat i el bisbat de Barcelona, i la intervenció, sempre esporàdica, papal.

    Per primer cop en la historiografia relacionada amb Castelldefels, relacionem aquest procés de feudalització amb les pugnes constants entre el monestir de Sant Cugat del Vallès (propietari del monestir de Castelldefels) i el bisbat de Barcelona. D’alguna manera, trobem que l’establiment del senyoriu laic dels Tició no es pot deslligar de la reforma eclesiàstica que postulava la separació entre les coses terrenals i les coses espirituals.

    Els capítols del treball són (per entregues mensuals):

1- El model carolingi en l’organització eclesiàstica d’Eramprunyà (900-950)

2- Laics i clergues en l’administració eclesiàstica d’Eramprunyà (anys 950-1000)

3- L’hegemonia episcopal i la creació de les primeres parròquies a Eramprunyà (anys 1000-1050)

4- El fracàs episcopal en les esglésies del monestir de Castelldefels (anys 1000-1050)

5- La reforma gregoriana en les esglésies de Castelldefels (anys 1050-1100)

6- La cessió del terme de Castelldefels a senyors laics (anys 1100-1150)

7- El domini episcopal sobre les esglésies de Castelldefels (anys 1100-1200)

8- Noves qüestions entre Sant Cugat i el bisbat de Barcelona (anys 1200-1250)

9- Una nova intervenció papal vers el 1250

10- El retorn al domini compartit