EL TERME PARROQUIAL DE CASTELLDEFELS AL SEGLE XII

    En capítols anteriors vam veure com, pel fet de dependre d'un monestir tan poderós com Sant Cugat, Castelldefels adquirí la independència de fet d'Eramprunyà. Aquesta situació es veié confirmada entre els anys 1099 i 1104, quan Berenguer, bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, va consagrar l'església de Santa Maria de Castelldefels, «a la diòcesi de Barcelona, dins del terme del castell d'Eramprunyà», tot atorgant-li un terme parroquial propi i separat del de Sant Pere i Sant Miquel d'Eramprunyà. L'acta de consagració designa els límits de la nova parróquia: «ad oriente ipsa rocam quam vocant de Gava, a meridie in litore maris, ad occidente in ipsa Penela, a circio in ipsa Sentid», és a dir, a orient, la Roca de Gavà (antiga quadra amb terme propi que s'estenia per l'actual Pla de Queralt o Carat); a migdia, el litoral marí; a ponent, la Penyella (promontori on hi ha actualment la Torre Barona o de la Guarda); i al nord la Sentiu [1]. El terme parroquial era definit doncs amb els mateixos límits que aleshores tenien les possessions castelldefelenques de Sant Cugat. Diverses dades de coetànies ens permeten confirmar que els actuals barris del Poal i Bellamar no estaven integrats dins d'aquesta parròquia [2].

    La consagració reservava per a la nova parròquia la primícia de tots els fruits i les oblacions dels fidels, que fins aleshores havien estat recaptades directament per al monestir de Sant Cugat. A més, el bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, amb consell de tots els monjos del monestir, donava per al sosteniment del culte a la naixent parròquia, dos masos en propietat: el mas que fou d'Oliba Adalbert, i també un altre situat al coll anomenat «Guarras» (Garraf?, Camp Gras?), amb els seus delmes i primícies. Hi afegia terres, vinyes i propietats a «Bertriges» (es tracta de la Coma Bertiga, probablement a l'actual barri de Montemar). Finalment, el bisbe triava, d'entre els predis de Sant Cugat, una parcel·la, entorn de Santa Maria, formada per la muntanya on s'aixecava l'església i el cementiri, per a que la nova parròquia se'n quedés delme i primícies, i hi exercís jurisdicció perpètua. Amb aquesta darrera donació, el bisbe-abat creava una Sagrera, és a dir, un territori sagrat entorn de l'església parroquial, de jurisdicció especial, que gaudia de diverses immunitats, proclamades per les assemblees de Pau i Treva [3]: «que ningú gosi assaltar ni violar les esglésies ni les cases posades dintre un circuit de trenta passes (…) El qui ho fes o ho hagués fet, si no anés a penedir-se'n i a esmenar-ho a plena satisfacció de la santa mare Església (…) en l'espai de tres mesos, sigui excomunicat del cercle de l'Església i de la comunitat dels cristians (…) Si no fan cas de l'excomunió, passats els tres mesos seran condemnats a l'anatema, això és, perduts com Judes traïdor».

    D'altra banda, ja vàrem veure en aquestes mateixes pàgines la pugna entre Sant Cugat i el bisbe de Barcelona per dominar les rendes i el senyoriu del monestir [4]. En aquest procés, els monjos es veieren obligats a abandonar el control directe del monestir de Castelldefels, i a posar-lo sota el domini d'un senyor laic, que el tenia en feu pel monestir. Al proper capítol veurem com, sota els senyors feudals, també es mantingué la divisió de l'actual terme municipal de Castelldefels en dues parts: la inclosa al terme parroquial originalment de Sant Cugat (els actuals barris de Vista Alegre, Castell, Centre i Montemar) i la inclosa al terme d'Eramprunyà i sotmesa als seus senyors (Bellamar i Poal).

    Aquest mapa assenyalem, en línia negra gruixida, els termes parroquials que Sant Miquel i Sant Pere d'Eramprunyà-Gavà i Santa Maria de Castelldefels tenien a finals del segle XII. Marquem també la situació de les esglésies parroquials: Santa Maria de Castelldefels, Sant Miquel d'Eramprunyà, i Sant Pere de Gavà. Aquestes dues eren una sufragània de l'altra. En gris clar, assenyalem els dominis de Sant Cugat. En línia negra gruixuda discontínua, marquem l'actual terme de Castelldefels. En línia gris fosc fina, marquem els cursos d'aigua de la zona. La línia negra prima discontínua s'assenyala l'actual línia de costa. Les corbes de nivell estan dibuixades cada 50 metres, excepte la primera, que marca els 10 metres sobre el nivell del mar.

[1] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Diversorum C (c), carp. 2, núm. 1. Reproduït per R. Ordeig, «Inventari de les Actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes, Anys 1101-1125», Revista Catalana de Teologia, vol. XIII/2, (1988), doc. 284, p. 398-400.
[2] Així, per exemple, un esment de l'any 1184 (Arxiu Diocesà de Barcelona, carpeta 3A, pergamí 54) indica que aquestes terres prop del Garraf estan dins la parròquia de Sant Pere i Sant Miquel (d'Eramprunyà). Un altre, del 1168 (Arxiu Diocesà de Barcelona, CD3, 225, C) esmenta també San Pere i Sant Miquel en relació al Garraf.
[3] Sobre la Sagrera, es pot consulta l'article de K. Kennelly, «Sobre la paz de Dios y la sagrera en el condado de Barcelona (1030-1130)», Anuario de Estudios Medievales, 5 (1968) 107-136. També P. Bonnassie, Catalunya mil anys enrera, Barcelona 1981, vol II, p. 110-112, i R. d'Abadal, Dels visigots als catalans, Barcelona 1986, vol. 2, p. 263-272
[4] J. Campmany, «La pugna entre diòcesi i Sant Cugat pel control de les esglésies del monestir. El cas de Castelldefels entre el 900 i el 1300», Mar i Muntanya, núms. 25, 26, 27, 28, 29, 30, 31, 32, 33, i 34, pàg. 5 de cadascun d'ells.